M'encanta enamorar-me, ho faig tots els dies. És preciós.
M'agrada enamorar-me de la gent, per molt desconeguts que siguen, sempre hi ha algo que t'atrau.
Al carrer, al metro, a classe, al supermercat, creuant un pas de cebra...
Qualsevol lloc i moment pot ser perfecte per a que ocòrrega, sols hi ha que esperar a que aplegue eixa persona.
...és genial creuar-te amb una persona i compartir una mirada que voldríes que fora eterna però que es talla al passar l'un al costat de l'altre...
... esperar que s'obriga la porta del metro i de sobte alçar la mirada i vore un rostre angelical que espera compartir un somriure amb tu...
... eixe xic de classe que te té boja i és protagonista de qualsevol fantasia, amb eixos ulls clars i enormes, i eixe somriure que cautiva...la seua sola presència és més que suficient per derretir-te...
... o mentre compres i et trobes a l'home perfecte, amb l'estil perfecte, la roba perfecta, el físic perfecte... és impossible deixar de mirar-lo; inclós pots ser capaç de seguir-lo per tot el super amb una il·lusa esperança...
... un abraç entre amics que fa temps que no es veuen, o que celebren una bona noticia...
... una conversa interessant amb una persona interessant...
... roçar la meua mà amb la teua...
És fàcil enamorar-se tots els dies, omplir-te d'optimisme i pensar que hi ha gent fantàstica esperant el moment de coneixer-nos; és tant fàcil com desenamorar-se als pocs minuts, però és bonic mentre dura, i saps que al dia següent ho tornaràs a fer i potser algú ho faça amb tu.
El que ja és més difícil és enamorar-te de debó, parar a eixa persona que et mira, al que et somriu, al que segueixes, al teu company de classe, al teu amic, a la persona que hi conversa a l'altra part de la pantalla a quilómetres de tu... parar-los i tindre el detall de coneixér-los, deixar que un sentiment denominat amor és faça protagonista... Però no és eixa la meua història ni busque que ho siga.
Preferisc seguir vivint en el meu mòn idílic d' amors i desamors fortuits... ^^
