i de nou tornes a ser el primer record en despertar...
la primera senyal de vida humana...
a una llarguísima distància continues recordant-me...
i bo és saber que sempre comptes amb mi...
sas el que sé...
sens el que senc...
fins quan ho allargarem?
ni tu ni jo ho sabem
però dos vides que es busquen durant anys
des d'el seu primer contacte,
no és just que no acaven en el clímax que busquen
t'espere prompte
dissabte, 9 de juliol del 2011
divendres, 8 de juliol del 2011
Callar més per parlar menys
He aplegat a un punt que no sé que és de la meua vida, que dic, que pense, que opine... no sé si dominada pels creadors d'opinió telemàtics, per la recta tangencial en la meua ideologia, o per una mica de tot.
En este moment no domine res de la meua vida, en ella augmente l'entropia de forma aritmètica dia a dia. No sé que vuic del meu futur, no sé quin camí professional i/o acadèmic seguir, no sé que vuic en les relacions amoroses, les noves amistats són persones pasatgeres que estan presents un temps fixat en la teua vida, però al final acaven reduïnt-se a un Feliz cumpleaños!! pel Facebook...
Que vida més trista. En una societat on se suposa que ho tenim tot, que internet ens proporcionar el saber en el moment que nosaltres desitgem, que contactem de forma immediata amb la gent... quant més fàcil ens ho posen més reduïda i simple queda la nostra vida rutinaria.
Jo estic farta, vuic viure al camp, tindre gallines que me donen ous, gatets als que mimar, gossos que hem fagen companyia, una vaca que me done llet i a la que puga muntar mentre passege pel hort que cultive de forma ecològica, arreglar la bici Orbea de ma tia i fer-la el meu vehicle per a (quasi) tot...
Però també vuic viatjar, visitar tots els països del mòn, i quedar-me un temps de meditatge i treball social en la India; conèixer noves cultures i tindre una càmera Nikon per poder fer reportatges fotogràfics increibles.
I vuic dissenyar la meua roba, pintar quadres, llegir 4 noveles al mes, ser una persona culta...
Estar amb mil persones, gaudir d'elles i al revés. Som més de 6 mil millons de persones al mòn. Per què conformar-me tan sols amb una persona amb la que compartir la meua vida? Adore a la persona amb qui ho faig ara, però d'entre eixos milers de milions de persones de segur que hi ha gent com ell, o millor, i vuic conèixer a eixa gent, vuic que formen una petita part de la meua vida...
Però de nou tot me porta a ser una persona més passatgera, tant en les seues vides, com en la meua...
Quantes vides necessite per tot açò? De moment sols una, i estic administrant molt malament el temps... que cada vegada és menys
En este moment no domine res de la meua vida, en ella augmente l'entropia de forma aritmètica dia a dia. No sé que vuic del meu futur, no sé quin camí professional i/o acadèmic seguir, no sé que vuic en les relacions amoroses, les noves amistats són persones pasatgeres que estan presents un temps fixat en la teua vida, però al final acaven reduïnt-se a un Feliz cumpleaños!! pel Facebook...
Que vida més trista. En una societat on se suposa que ho tenim tot, que internet ens proporcionar el saber en el moment que nosaltres desitgem, que contactem de forma immediata amb la gent... quant més fàcil ens ho posen més reduïda i simple queda la nostra vida rutinaria.
Jo estic farta, vuic viure al camp, tindre gallines que me donen ous, gatets als que mimar, gossos que hem fagen companyia, una vaca que me done llet i a la que puga muntar mentre passege pel hort que cultive de forma ecològica, arreglar la bici Orbea de ma tia i fer-la el meu vehicle per a (quasi) tot...
Però també vuic viatjar, visitar tots els països del mòn, i quedar-me un temps de meditatge i treball social en la India; conèixer noves cultures i tindre una càmera Nikon per poder fer reportatges fotogràfics increibles.
I vuic dissenyar la meua roba, pintar quadres, llegir 4 noveles al mes, ser una persona culta...
Estar amb mil persones, gaudir d'elles i al revés. Som més de 6 mil millons de persones al mòn. Per què conformar-me tan sols amb una persona amb la que compartir la meua vida? Adore a la persona amb qui ho faig ara, però d'entre eixos milers de milions de persones de segur que hi ha gent com ell, o millor, i vuic conèixer a eixa gent, vuic que formen una petita part de la meua vida...
Però de nou tot me porta a ser una persona més passatgera, tant en les seues vides, com en la meua...
Quantes vides necessite per tot açò? De moment sols una, i estic administrant molt malament el temps... que cada vegada és menys
dimecres, 19 de gener del 2011
ELS BANC ENS ROBEN
El pròxim dijous 27 me'n vaig de viatge a Londres i, per tant, calia que canviara euros per lliures. Porte tot el mes entrant diàriament a les webs del Banc Central Europeu i dels Euro Residents per tal de fer un bon canvi i aprofitar que l'euro estiga alt.
Avui he anat a replegar les lliures i ja en el banc he vist que estaven contant l'euro molt baix (1€ a 0.8064 lliures), a més de la comissió de 6€. M'he quedat mosca i ja he avissat al xic del banc que ho consultaria a casa. Bé, doncs he vist que l'últim valor actualitzat del euro estava en 0.8409 lliures!!! De locos!!!
He tornat al banc i he montat un poc el paripé, he demanat que per favor hem fera el canvi de divissa actualitzat,el xic no sabia on possar-se (en plan tierra trágame) i ha hagut de cridar a una companya amb més ous que ell, per a que la tia me diguera que el negoci estava ahí; que no s'aplica el valor actualitzat, que d'ahí desgraven per a fer negocis ells i que cada banc cobra un valor, a més de la comissió de 6€. És a dir, que tinga l'euro el valor que tinga ells t'aplicaran un valor molt més baix (en aquest cas a mi m'estan robant uns 6€ al no aplicar-me l valor vertader), ja pot estar l'euro pels cels que ells, els molt FILLS DE PUTA I LLADRES, te cobraran per lo bajini i faran el negoci de la vida. Els he dit que són un lladres, que ens timen com volen, i per supost mai més tornaré a RURALCAJA.
Estic farta d'este capitalisme, de tota la hipocresia i pobresa que genera; d'esta classe de degenerats economistes i empresaris que miren pel molt bé de pocs i el molt mal de molts. Este país és una ruïna, un "robo a mano alzada" i lo pitjor de tot és que és tota aquesta desgràcia gràcies a la gent treballadora i amb una mà davant una mà darrere que s'ampara en lo primer que pille.
Fa uns dies me van cridar per si estava interessada en fer un curs sobre com ser empresari, vaig dir que no per falta de temps, i m'alegre de no haver perdut el temps assistint a eixe curs, perquè queda patent que no puc ser empresària, no puc robar a la gent en la seua puta cara i recrear la meua satisfacció en la seua desgràcia. I quasi preferisc tindre els diners vaig del llit que en un banc, perquè en cas de que em robaren, preferisc que ho faja una persona necessitada que no pas els desalmats dels banquers.
Avui he anat a replegar les lliures i ja en el banc he vist que estaven contant l'euro molt baix (1€ a 0.8064 lliures), a més de la comissió de 6€. M'he quedat mosca i ja he avissat al xic del banc que ho consultaria a casa. Bé, doncs he vist que l'últim valor actualitzat del euro estava en 0.8409 lliures!!! De locos!!!
He tornat al banc i he montat un poc el paripé, he demanat que per favor hem fera el canvi de divissa actualitzat,el xic no sabia on possar-se (en plan tierra trágame) i ha hagut de cridar a una companya amb més ous que ell, per a que la tia me diguera que el negoci estava ahí; que no s'aplica el valor actualitzat, que d'ahí desgraven per a fer negocis ells i que cada banc cobra un valor, a més de la comissió de 6€. És a dir, que tinga l'euro el valor que tinga ells t'aplicaran un valor molt més baix (en aquest cas a mi m'estan robant uns 6€ al no aplicar-me l valor vertader), ja pot estar l'euro pels cels que ells, els molt FILLS DE PUTA I LLADRES, te cobraran per lo bajini i faran el negoci de la vida. Els he dit que són un lladres, que ens timen com volen, i per supost mai més tornaré a RURALCAJA.
Estic farta d'este capitalisme, de tota la hipocresia i pobresa que genera; d'esta classe de degenerats economistes i empresaris que miren pel molt bé de pocs i el molt mal de molts. Este país és una ruïna, un "robo a mano alzada" i lo pitjor de tot és que és tota aquesta desgràcia gràcies a la gent treballadora i amb una mà davant una mà darrere que s'ampara en lo primer que pille.
Fa uns dies me van cridar per si estava interessada en fer un curs sobre com ser empresari, vaig dir que no per falta de temps, i m'alegre de no haver perdut el temps assistint a eixe curs, perquè queda patent que no puc ser empresària, no puc robar a la gent en la seua puta cara i recrear la meua satisfacció en la seua desgràcia. I quasi preferisc tindre els diners vaig del llit que en un banc, perquè en cas de que em robaren, preferisc que ho faja una persona necessitada que no pas els desalmats dels banquers.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)